Viu i deixa viure

 

Un dels millors lemes que hom es  pogués imaginar. Tota persona que es pugi apreciar en aquest món  desitja assolir la llibertat. Quantes guerres, quantes gotes de sang s’han agut de vessar per obtenir la tan anciada llibertat! Segles i segles de lluites constants ,gent  desesperada per obtenir el be més apreciat i valuós. Molts us preguntareu : Llibertat? Però, si jo soc lliure!

Efectivament, molts ens sentim lliures o be creiem que ningú ens en priva. No obstant, jo, una humil i modesta estudiant de secundària, penso contràriament. Quantes són les vegades que un o una encén la  televisió esperant veure imatges monòtones sobre el dia dia trobant-se  com a única resposta grups  de gent manifestant-se i reivindicant  formes de pensar? Sí senyor! Qui no s’ha sentit identificat en una o altre manifestació d’aquestes? Per què hem de ser egoistes i manipuladors? Per què hem de abusar de la feblesa d’altres? Per què  no convivim respectant els ideals de terceres persones? Un remolí de possibles respostes  em ballen per el cap però ninguna  em sembla ser prou adequada o suficientment convincent. Viu la teva vida, actua segons pensis, tria el teu propi camí, pensa com vulguis...Això  sí que ningú hagi de pagar les conseqüències dels teus actes. Viu i deixa viure.

Imatges que Parlen

Realment encara no sé quin ha sigut el motiu que m’ha dut a triar aquesta fotografia entre l’amplia oferta que he trobat. Observant i analitzant la resta de pintures, he arribat a la conclusió que aquesta era la mes apropiada per mi.

L’artista, en aquest cas , Joan Mateu, disposa un retrat individualista. El pintor, cerca la realitat més pròxima i quotidiana. Pinta de manera fidel allò que veu. La creació sembla ser tècnicament perfecta.

El quadre mostra una noia asseguda en una escalera .L’espectador només en pot observar el perfil. La porta de la tanca marca l’eix compositiu. Al voltant  d’aquesta figura ,es distribueixen els altres elements: la noia ,l’escalera, les parets... El pintor ha jugat amb la perspectiva.

Si ens referim al color ,predominen determinades tonalites cromàtiques com ara el gris i el marró. Els dos es combinen per donar a lloc a un espai molt monòton.

En quant a la temàtica, el pintor reprodueix una escena quotidiana en la qual un personatge que en aquest cas es una noia, seu recolzada en una paret d’un portal desconegut amb actitud pensativa. Els gests la delaten, sembla preocupada, com si estigués pendent de l’arribada d’algú...Per la vestimenta que du podem deduir que l’estació correspon a l’estiu.

De qui em parles? Doncs de mi!!!

Es busca  noia despreocupada, extrovertida, esbojarrada i amb un gran sentit de l’humor.

Si aquesta frase correspongués a un determinat anunci del diari, molt probablement jo seria la candidata perfecte. Al veurem reflectida al mirall dia sí dia també, independentment de l’estat físic en el que em trobi  sempre puc  observar un ample somriure que il·lumina el meu rostre. Efectivament, aquell somriure d’orella a orella, que m’ha caracteritzat des de temps immemorables. Qui diria que aquella criatura ploranera, malhumorada i estreta, es convertiria, anys després en una de les noies més polèmiques de l’institut. Sempre disposada a gastar bromes, a deixar caure comentaris sense solta ni volta en el moment més inesperat. Si senyor!. Potser puc semblar un pél creguda i prepotent ( etiqueta que certs envejosos  m’han col·locat sense tenir una explicació convincent i vàlida...). Contràriament aquestes opinions no puc deixar de manifestar reiteradament que sóc una noia humil, solidaria i molt amigable. Vagi on vagi, sempre surto amb el cap ven alt. Me’n orgulleix-ho de ser tal i com sóc, res ni ningú  em faria canviar d’opinió pel que respecte els meus valors. Afirmaria de bon grat, que les persones que gaudeixen de la meva companyia, encerten el destí que els espera si decideixen quedar-se molt a prop meu. Sempre jo, sempre autèntica, sempre indiferent als comentaris poc constructius de la gent . Sé que les persones que m’envolten en la meva rutinària vida m’estimen  més del que em puc imaginar. Dono gràcies a la genètica  i als meus pares per haver-me dotat d’una gran dosis de positivitat que moltes persones desitjarien posseir.